El miracle holandés de l'acceptació renovable (i la seua lletra menuda)

El 2014 jo treballava als Països Baixos, en el sector eòlic (ho conte en la meua història). Entre els qui ens dedicàvem a açò, el diagnòstic ja estava clar: els projectes no queien en l'enginyeria, queien als pobles. Es discutia el soroll, el paisatge i, sobretot, eixa pregunta que no té resposta tècnica: i a mi, què em queda? Es parlava d'acceptació, de participació, de compensar l'entorn. El que no hi havia era un pla.

Dotze anys després, eixe país ha passat de parlar a escriure. Hui el 44 % de la producció eòlica en terra té propietaris locals, i un promotor que vulga desenvolupar en sòl neerlandés pot veure's obligat a explicar per escrit què ha fet perquè la comunitat siga copropietària del parc. Jo no ho anomenaria miracle; ho anomenaria decisió política sostinguda durant set anys, que sona menys èpic i és molt més replicable.

Avís abans de continuar: el relat que circula per Espanya —«a Holanda el 50 % de cada parc és de la comunitat»— és només la meitat de la història, i és la meitat més còmoda. L'altra meitat s'entén amb dos casos.

A Zelanda, més de 4.000 veïns són propietaris d'un parc eòlic. Es diu Windpark Krammer: 34 aerogeneradors, 102 MW, 365 GWh l'any i més de 195 milions d'euros d'inversió. El van impulsar el 2010 dues cooperatives locals, Zeeuwind i Deltawind, i el 2020 les seues assemblees van aprovar ampliar la seua participació conjunta del 51 % al 60 %. És, amb raó, el projecte ciutadà més gran del país.

A dues hores amb cotxe, a Oirschot, la mateixa pel·lícula es talla. Al parc solar de Kriekampen, 25 hectàrees i 28 MW, la cooperativa local KempenStroom aspirava a ser propietària de la meitat. El gener de 2025 els seus socis van decidir no entrar: el risc del projecte era massa alt per a una cooperativa jove, encara sense reserves suficients. El parc es va inaugurar el setembre de 2025. Sense ells.

Un país que va posar el 50 % per escrit

El 2019 l'Acord Climàtic neerlandés, el Klimaatakkoord, va fixar dues coses alhora: arribar a 35 TWh anuals de renovable en terra el 2030 i buscar que el 50 % de la propietat d'eixa producció quedara en mans de l'entorn local: veïns i empreses del municipi. Eixe «lokaal eigendom» es mesura d'una manera molt concreta: propietat jurídica de la instal·lació —el parc, l'aerogenerador— com a percentatge de la producció anual. Les cobertes en queden fora: el model és per a sòl i aigua. I distingeix tres tipus de propietari local: col·lectius veïnals i socis locals (cooperatives, pimes, llauradors), ens públics (ajuntaments, juntes d'aigua) i empreses locals.

La meua impressió, després de tots aquests anys, és que el que de veritat va ser valent no va ser el 50 %, sinó atrevir-se a posar una xifra i a mesurar-la cada any. El 50 % és un objectiu, no una obligació: el mateix acord reconeix «espai local per a desviar-se per raons de projecte». Qui ho conte com una imposició s'equivoca.

D'aspiració a norma

El que és interessant és el que va vindre després. Des de l'1 de gener de 2026 està en vigor la nova Llei de l'Energia neerlandesa, l'Energiewet, i dins d'ella una esmena parlamentària que va canviar les regles del joc: el seu article 6.12.3 permet exigir per ordenança que un promotor que construïsca o amplie una instal·lació renovable de gran escala s'esforce a assolir el 50 % de copropietat local. No se li imposa el resultat: se li imposa l'esforç i, sobretot, l'obligació de documentar-lo i d'explicar per què no hi ha arribat.

Traduït: qui vulga desenvolupar en sòl neerlandés ha de seure a negociar amb el territori i demostrar-ho per escrit. L'associació de municipis va publicar una ordenança model perquè cada consistori l'adapte. Ja l'han aprovada municipis com Kampen, Woerden o Berkelland, i a la tardor de 2026 Noord-Brabant va aprovar la seua: els parcs grans hauran de demostrar el seu esforç cap al 50 %. Zuid-Holland ha anat més lluny en ambició, amb un 90 % de propietat local, encara que de moment sense força legal.

De tot el model, açò és el que més m'interessa: no cal que la llei t'obligue a repartir propietat; cal que t'obligue a justificar per què no ho fas. Ací és on canvia el comportament d'un promotor.

No és un miracle: és un sistema de sis peces

Quan algú parla del «miracle holandés» convé recordar que darrere hi ha sis peces muntades alhora, no una vocació.

Primer, una subvenció dissenyada només per a cooperatives i comunitats de propietaris, la SCE, que paga una tarifa per quilowatt hora durant 15 anys. Dona el que més necessita una inversió ciutadana: certesa. El seu pressupost de 2026 era de 78 milions d'euros i, atenció al detall, a 6 d'octubre només se n'havia compromés el 16 % (i concedit a penes un 6 %): el 84 % continuava sense demanar. Em guarde eixa dada, perquè resumeix la lliçó d'aquest article.

Segon, un fons públic de préstecs de desenvolupament —l'Ontwikkelfonds voor Energiecoöperaties, del fons verd estatal i la federació de cooperatives— que des de 2020 ha acompanyat i finançat 40 projectes i que es va obrir a tot el país el juny de 2025. Tercer, un codi de conducta sectorial signat el 2020 per la patronal eòlica i per les grans organitzacions ambientals, que fixa com s'implica l'entorn. Quart, una guia pública de formes de participació. Cinqué, les ordenances municipals. I sisé, un monitor anual que publica qui és propietari de cada parc.

Sense les peces u i dos, la propietat local és una bona intenció. Sense la sis, ningú no sap si funciona.

Els números, sense maquillatge

El monitor oficial —el Monitor Financiële Participatie, elaborat per encàrrec del Govern neerlandés i presentat al Parlament l'abril de 2026 amb dades de tancament de 2024— diu açò:

• Eòlica en terra: el 44 % de la producció té propietaris locals. De la producció nova que va entrar en operació el 2024, el 65 %.
• Solar en sòl: al voltant del 21 %. I ací hi ha el problema: eixa quota està pràcticament estancada des de 2019. Creix en valors absoluts, no en percentatge. El mateix Govern va concloure que l'objectiu del 50 % «no està a la vista».
• Només cooperatives ciutadanes —el que ací anomenem comunitats energètiques—: les xifres baixen al 7,6 % en eòlica i al 3,7 % en solar. El gruix del 44 % eòlic són llauradors locals: propietaris del terreny que es converteixen en propietaris del parc. És propietat local, sí, però no és el mateix.
• Fons d'entorn: en el 88,5 % de la producció dels parcs eòlics construïts des de 2015 hi ha un fons d'entorn local, diners que van al municipi sense necessitat de ser-ne propietari. Una xifra que quasi ningú no cita.

En el costat humà: 696 cooperatives actives i més de 143.000 socis que, en conjunt, donen electricitat a mig milió de llars, segons la Lokale Energie Monitor 2025 que publica cada any la fundació HIER. Només en solar, 1.425 projectes cooperatius des de 2008.

La lletra menuda que quasi ningú no conta

El Govern va encarregar un estudi per a entendre per què el ritme s'estava frenant. El va signar AS I-Search després de parlar amb més de 40 actors —promotors, cooperatives, patronals, finançadors públics i administracions—, i el seu diagnòstic és incòmode per a tots: el fre no és la propietat, és el mercat i els emplaçaments. Preus negatius, costos de xarxa i de balanç, tipus d'interés alts i falta de sòl disponible. Problemes que afecten tots els projectes, amb propietari local o sense.

I hi ha una segona troballa, esta sí incòmoda per a qui defensa el model: la propietat local no genera per si sola més acceptació, almenys al principi. Fins i tot cooperatives amb projectes cent per cent propis es troben amb resistència veïnal. El que pesa per a guanyar suport primerenc és un procés de participació acurat amb el conjunt del territori; la propietat suma més després, quan el parc ja funciona. És una de les vies, junt amb el fons d'entorn, els bons veïnals o el descompte en la factura; no és la vareta.

Les dades de 2025 ho confirmen: no va entrar en operació ni un sol projecte eòlic cooperatiu nou, i les organitzacions del sector han hagut de muntar un equip de crisi per a sostindre els parcs solars cooperatius que l'economia actual està ofegant. La patronal de les cooperatives, Energie Samen, matisa amb raó que els núvols són de tot el sector i no només seus. Però l'avís queda: repartir propietat sense resoldre l'economia del projecte és traslladar el problema al veí.

I ací vull ser honest, perquè em toca: fa anys que defense que l'energia estiga en mans de la gent. Eixe informe no em lleva la raó, però m'obliga a afinar-la. Repartir propietat sense repartir mercat no és justícia energètica; és repartir un risc.

I Espanya?

No tenim res de semblant. Ni objectiu de propietat local, ni deure de motivar-lo, ni una subvenció específica per a cooperatives, ni un fons públic de préstecs de desenvolupament. En marc, anem per darrere.

Però tenim una porta oberta que encara no hem creuat. El Reial decret llei 7/2026, en vigor des del 22 de març, va modificar el reglament d'autoconsum per a acceptar que una instal·lació de fins a 5 MW, connectada a través de la xarxa, puga associar-se a consumidors situats a menys de 5 quilòmetres. Traduït: una planta de menys de 5 MW pot alimentar autoconsum col·lectiu a 5 km. I el Govern ultima per via d'urgència dos reials decrets: un d'autoconsum, amb la figura del gestor d'autoconsum col·lectiu i l'ús de les bateries del cotxe elèctric per a donar serveis al sistema, i un altre de comunitats energètiques, amb reserva de capacitat d'accés a la xarxa. Completaran el marc.

No ho pinte més bonic del que és: com vaig contar en el coll de botella de la transició energètica, tenim la norma que permet créixer i moltes vegades no tenim el cable pel qual fer-ho. Per això la palanca cal usar-la amb cap, on la xarxa aguante.

Ja som 837 comunitats energètiques a Espanya, el 65,5 % en municipis rurals (i qui encara no té la seua, arriba tard). I el nostre parc fotovoltaic està fet, sobretot, d'instal·lacions xicotetes: quasi el 98 % de les inscrites en el registre tenen 100 kW o menys; les plantes de menys de 5 MW estan repartides per tot el territori. Ací està l'oportunitat que quasi ningú no ha mirat de cara.

Així que no em quede amb el titular del miracle, em quede amb la lliçó:

La propietat sense accés al mercat és propietat decorativa.

Holanda va repartir propietat abans de resoldre la flexibilitat, l'emmagatzematge i el preu, i hui té cooperatives amb actius que perden diners. Espanya pot fer les dues coses alhora, perquè la palanca ja existeix: convertir plantes de menys de 5 MW en autoconsum col·lectiu, amb emmagatzematge al mateix emplaçament i consumidors reals a menys de 5 quilòmetres, és repartir propietat i repartir valor al mateix temps. Que la planta deixe de ser un actiu financer en el territori i passe a ser infraestructura del territori.

Fa anys que acompanye processos de comunitat energètica en pobles i polígons industrials, i la pregunta que més em fan no és tècnica: és «açò serà meu?». A Holanda la van respondre per escrit el 2019. Nosaltres tenim la sort de poder respondre-la amb el comptador, no amb la llei.

No instal·lem panells solars. Construïm infraestructura energètica en mans de la ciutadania. I açò no ha fet més que començar.

Continua llegint

Fonts principals

• Monitor Financiële Participatie Hernieuwbare Energie op Land 2024 — RVO / Govern dels Països Baixos, presentat al Parlament el 13/04/2026.
• Lokaal eigendom in de praktijk: zicht op de belemmeringen, succesfactoren en impact — AS I-Search, juliol de 2026.
• Real Decreto-ley 7/2026, de 20 de marzo (BOE-A-2026-6544), que modifica el Reial decret 244/2019 d'autoconsum — BOE.

Sobre l'autor

Juan Sacri és enginyer, cooperativista i cofundador de Sapiens Energía —cooperativa sense ànim de lucre que ha acompanyat més de 90 comunitats energètiques a Espanya— i d'AVACE, l'Associació Valenciana de Comunitats Energètiques.