La mateixa setmana, dues notícies que haurien de llegir-se juntes.
El 23 de juny, Mario Ruiz-Tagle, CEO d'Iberdrola España, declarava en El Mundo que veia “raonable” obrir el negoci de Red Eléctrica a la competència mitjançant subhastes, seguint els models del Brasil, Xile i el Regne Unit. El seu diagnòstic: hi ha al voltant de 100.000 MW de demanda industrial esperant connexió que no poden rebre-la perquè el transport no dóna accés.
Tres dies després, Manuel Fernández Ordóñez publicava en Libre Mercado un article titulat “Red Eléctrica o com empobrir un país a càmera lenta”. Les dades que manejava eren devastadores: del pla elèctric 2025-2030, amb 659 posicions d'inversió, 402 (el 60%) procedeixen de planificacions anteriors que mai no es van executar. Més de la meitat de les actuacions registren retards amb una mitjana de set anys. Set. Algunes arrosseguen demores des de 2008.
Convé una cautela: Iberdrola no és un observador neutral en aquest debat. És competidora directa i seria beneficiària d'obrir el transport a subhastes, perquè pujaria per aquelles línies. Però precisament per això el seu diagnòstic resulta revelador: fins i tot qui podria capitalitzar l'statu quo reconeix que el coll de botella existeix. Quan el CEO de la major elèctrica del país i un analista independent coincideixen que el model de xarxa no funciona, alguna cosa està passant.
La pregunta és: quins models alternatius existeixen? Com ho fan altres països? I, sobretot, què n'hauria d'aprendre Espanya?
El problema espanyol: un monopoli sense conseqüències
El sistema espanyol té una peculiaritat: Red Eléctrica és alhora propietari únic de les línies d'alta tensió i l'operador que decideix com flueix l'energia i qui es connecta. És jutge i part. I com ha assenyalat PwC en la seua anàlisi, quan no hi ha competència ni conseqüències per l'incompliment, la inèrcia guanya sempre l'execució.
El resultat: Espanya és, junt amb Portugal, el país amb el mercat elèctric més privatitzat de l'OCDE. Zero participació pública a nivell estatal. Mentrestant:
- França posseeix el 100% d'EDF, renacionalitzada per complet el 2023, quan l'Estat va recomprar la part que encara cotitzava i la va traure de borsa.
- Itàlia controla el 23,6% d'Enel i el 29% de Terna (la transportista) a través de holdings estatals.
- Suècia té Vattenfall, el major productor elèctric del país, 100% públic, i la seua xarxa nacional pertany a Svenska Kraftnät, també estatal.
No és que el model públic siga sempre millor. És que Espanya ha portat la privatització a l'extrem sense crear els contrapesos regulatoris que altres països sí que tenen.
El model alemany: quatre transportistes i nou-cents municipis
Alemanya és el cas més interessant per a la comparació.
En transport (alta tensió), Alemanya no té un monopoli com REE. Té quatre operadors: 50Hertz, Amprion, TenneT i TransnetBW. Tots regulats per la Bundesnetzagentur, però competint en eficiència i sotmesos a supervisió independent.
En distribució, el model és encara més revelador. Alemanya compta amb aproximadament 900 Stadtwerke: empreses municipals d'energia, moltes d'elles públiques, que gestionen la xarxa local. Dos de cada tres llars alemanyes reben electricitat d'aquestes empreses municipals. L'exemple més conegut són les Stadtwerke de Munic, que subministren electricitat 100% renovable a tota la ciutat des de 2016.
Aquest model no va sorgir per casualitat. Des de 2005, Alemanya va viure una onada de remunicipalització de l'energia: desenes de ciutats van recuperar la gestió de les seues xarxes quan expiraven les concessions privades.
Ara bé, el model alemany tampoc no és perfecte. Una anàlisi de BNE publicada al juny de 2026 revela que els 18 majors operadors de xarxes de distribució van obtindre una rendibilitat mitjana ponderada del 30,1% el 2024, enfront del 16,6% de l'any anterior. Empreses com EWE Netz (61%), Westnetz (45%) o Bayernwerk (38%) tenen marges molt per damunt de qualsevol indústria comparable.
La propietat importa, però els incentius importen més. Alemanya té més actors, més competència i més capil·laritat municipal, però si la regulació premia la ineficiència, el resultat pot ser igualment frustrant.
Catalunya i l'AMEP: el municipalisme com a resposta
Mentre el debat nacional se centra en si obrir el transport a subhastes privades o mantindre el monopoli de REE, a Catalunya ha sorgit un moviment que planteja una tercera via: que la xarxa de distribució siga pública i la gestionen els municipis.
L'Associació de Municipis i Entitats per l'Energia Pública (AMEP) agrupa ja 124 entitats: 119 ajuntaments, dues diputacions (Barcelona i Girona), un consell comarcal i dues entitats municipals.
El passat 20 de maig, sis partits polítics (Sumar, ERC, Bildu, BNG, Podem i Més-Compromís) van registrar al Congrés una Proposició No de Llei impulsada per l'AMEP que reclama la titularitat pública de la xarxa de distribució. L'element més interessant: les comunitats energètiques podrien gestionar xarxes de distribució en el seu àmbit d'actuació.
Sis anys al front
Ho escric des de l'experiència. Quan vam arrancar, a principis de 2020, a Sapiens Energía, amb els primers autoconsums col·lectius per a comunitats energètiques, cada projecte era una batalla. Sis anys després només és una mica més fàcil, i continua depenent de la loteria: la distribuïdora que et toque i el gestor que trobes. Però eixos són els problemes menors.
El problema de fons és l'escala. I l'escala no es guanya amb instal·lacions de 100 kW. Ara, per fi, el Reial Decret-llei 7/2026 ens la permet: fins a 5 MW i radis de fins a 5 quilòmetres entre generació i consum. Sobre el paper, és el marc que portàvem anys demanant.
I amb què ens trobem l'endemà? Amb que no hi ha capacitat a la xarxa. Tenim la norma que permet créixer i no tenim el cable pel qual fer-ho.
Aleshores, què fem? Això mereix una resposta: una solució justa i proporcional, que prioritze els projectes de major impacte social. Perquè no és el mateix connectar un centre de dades que una comunitat energètica que abarateix la factura a famílies que no arriben a fi de mes. La capacitat escassa de la xarxa hauria de repartir-se mirant també a qui beneficia, no sols a qui arriba primer.
Anàlisi estratègica: què significa això per al sector?
La xarxa de transport és el coll de botella de l'electrificació del país. Tant se val que tinguem rècord de generació renovable si no podem connectar la demanda industrial, els nous centres de dades, la mobilitat elèctrica o les comunitats energètiques.
El debat no hauria de ser públic contra privat. Eixe fals dilema ens ha tingut paralitzats massa temps. El debat real és monopoli contra competència, centralització contra descentralització, opacitat contra transparència.
Un sistema amb múltiples operadors de transport, amb empreses municipals de distribució, amb comunitats energètiques que puguen gestionar les seues xarxes i amb una regulació que penalitze l'incompliment —com existeix a Alemanya, com es debat a Catalunya— probablement funcionaria millor que l'actual.
Però per a això fa falta una cosa que escasseja en la política energètica espanyola: voluntat de reforma institucional, no sols de pedaços tècnics.
Com diu Fernández Ordóñez, el problema no és tècnic. És de model.
Fonts
- Iberdrola ve “razonable” abrir a la competencia el negocio de Red Eléctrica — El Mundo / eldiario.es, 23/06/2026.
- Red Eléctrica o cómo empobrecer a un país a cámara lenta — Libre Mercado, 26/06/2026.
- El municipalismo reclama la titularidad pública de la red eléctrica — Energías Renovables, 20/05/2026.
- Seis partidos y 119 gobiernos municipales piden recuperar la titularidad pública de la red — El Salto.
- Los operadores de redes en Alemania logran rentabilidades muy elevadas — El Periódico de la Energía (anàlisi BNE, juny 2026).
- EDF torna al 100% de capital públic i deixa de cotitzar — juny 2023.
- Reial Decret-llei 7/2026, de 20 de març (autoconsum col·lectiu fins a 5 MW i 5 km, figura del gestor d'autoconsum) — BOE.
Sobre l'autor
Juan Sacri és enginyer, cooperativista i cofundador de Sapiens Energía —cooperativa sense ànim de lucre que ha acompanyat més de 90 comunitats energètiques a Espanya— i d'AVACE, l'Associació Valenciana de Comunitats Energètiques.